Serà per alguna cosa???

Estimats/des lectors,

Certament us tinc una mica abandonats/des. Us vull demanar disculpes, però és que no sé què passa que no acabo de trobar temps per a escriure.

Poder és que no tinc idees, poder és que no sé exprimir el que em passa al llarg del dia, no ho tinc clar...

El que tinc clar és que el ritme diari és intens. La vida a la Llar és frenètica. La sensació d’arribar a la feina a les 15h i no parar fins que marxo a les 23h. Quan entres per la porta, abans que et diguin “hola”, ja estan demanant que els ajudem a fer deures, que necessiten roba, que els hi hem de signar una autorització, o simplement volen parlar... És una sensació entre maca i absorbent.

Sort, estem tenint, d’anar-nos repartint els moments més forts (les hores d’anar a dormir, per exemple) i sort en tenim de tenir un equip de tardes que de moment rutlla força bé i on hi ha un molt bon ambient.

Aquesta feina m’està ajudant a qüestionar-me coses, a anar-me superant i creixent com a persona i com a educador (amb això no vull dir que amb la resta de feines no cresqués) però a nivell quotidià són moltes les sensacions: revisar un armari d’un infant i veure que necessita urgentment roba perquè no en té i equilibrar aquesta necessitat amb l’economia del centre; les responsabilitats que tenen aquests infants respecte als que viuen amb les seves famílies; el rol que ocupem nosaltres, els educadors/es; els seus interrogants sobre el futur...

Bé, realment m’hi podria extendre, però us “rallaria” una mica.

Per altra banda, les classes als jesuïtes de casp. És un altre “rotllo”, realment: adolescència en essència pura, hormones corrent per les seves venes, aparentment sense problemes econòmics, en el món de la moda, del sortir...

Dos móns totalment diferents, però que formen part del nostre món...

I jo al mig.

Serà per alguna cosa???

Una abraçada

manel

Jordània Màgica

Doncs si, de viatge de noces hem marxat cap a Jordània.

Primer de tot, aprofito aquest post per donar les gràcies a totes i tots els que van col.laborar perquè el nostre casament fos el millor casament. Déu n’hi do, quina sort tenim de tenir amigues i amics d’aquesta categoria... MOLTES GRÀCIES A TOTES I TOTS.

Després del casament, hem marxat cap a Jordània set dies. Oferta atrapalo...

Ha estat un viatge interessant. Destacar quatre coses que a mi m’han impactat:

Primer, la ciutat de Petra. Com s’avorrien aquests nabateus.... Quins edificis, quines tombes... És al.lucinant entrar pel siq i arribar al tresor (edifici emblemàtic), però també és molt bonic arribar fins al monestir després de pujar més de 800 escales. I és magnífic el capvespre quan cau el sol i tota la pedra es transforma d’un color rogent.

Segon, el mar mort. La sensació quan surts és horrible... Com oliosa i plena de sal. Però mentrestant, és una cosa curiosa, intentar submergir-te i no poder és una sensació peculiar. A més no tens la sensació de refrescar-te.

Tercer, el desert. L’últim dia el vam passar al desert, en una espècie de campament de 5 estrelles. Dormint en tendes de campanya, que no haimas. Però la posta de sol és un moment per no oblidar. I la fumada de narguiles al desert una altra experiència...

Per últim, estar a l’estepa del nègueb, on se suposa que va morir Moisès. Poder experimentar amb els propis ulls, el que va experimentar el poble d’Israel al veure la terra promesa, probablement des d’on ho van veure ells i elles mateixos. Sensació d’alliberament, de llibertat, de la fi de l’exclusió i la injustícia...

Ha estat una sort, poder experimentar totes aquestes coses, i poder-ho compartir especialment amb la mònica i amb d’altres persones que hem conegut durant aquest viatge (charo, sergi, ramon, laura, paula, joe, marta, bea...)

Gràcies a totes i tots.

Una abraçada

manel