Serà per alguna cosa???

Estimats/des lectors,

Certament us tinc una mica abandonats/des. Us vull demanar disculpes, però és que no sé què passa que no acabo de trobar temps per a escriure.

Poder és que no tinc idees, poder és que no sé exprimir el que em passa al llarg del dia, no ho tinc clar...

El que tinc clar és que el ritme diari és intens. La vida a la Llar és frenètica. La sensació d’arribar a la feina a les 15h i no parar fins que marxo a les 23h. Quan entres per la porta, abans que et diguin “hola”, ja estan demanant que els ajudem a fer deures, que necessiten roba, que els hi hem de signar una autorització, o simplement volen parlar... És una sensació entre maca i absorbent.

Sort, estem tenint, d’anar-nos repartint els moments més forts (les hores d’anar a dormir, per exemple) i sort en tenim de tenir un equip de tardes que de moment rutlla força bé i on hi ha un molt bon ambient.

Aquesta feina m’està ajudant a qüestionar-me coses, a anar-me superant i creixent com a persona i com a educador (amb això no vull dir que amb la resta de feines no cresqués) però a nivell quotidià són moltes les sensacions: revisar un armari d’un infant i veure que necessita urgentment roba perquè no en té i equilibrar aquesta necessitat amb l’economia del centre; les responsabilitats que tenen aquests infants respecte als que viuen amb les seves famílies; el rol que ocupem nosaltres, els educadors/es; els seus interrogants sobre el futur...

Bé, realment m’hi podria extendre, però us “rallaria” una mica.

Per altra banda, les classes als jesuïtes de casp. És un altre “rotllo”, realment: adolescència en essència pura, hormones corrent per les seves venes, aparentment sense problemes econòmics, en el món de la moda, del sortir...

Dos móns totalment diferents, però que formen part del nostre món...

I jo al mig.

Serà per alguna cosa???

Una abraçada

manel