Un caga tió especial

Aquest passat caga tió ha tingut un caire especial!!!

A casa sempre tenim el costum de fer cagar el tió. La veritat és que no l’alimentem gaire, suposem que per falta de temps. Però si que esdevé un ritual creatiu el construir-lo. Bé, de fet, gairebé sempre ho fa la mònica que per això té una mà especial.

Però aquest caga tió ha estat especial. Ha estat el primer que hem fet els tres (la mònica, el que ha de venir i jo). El que ha de venir ho ha vist des de la panxa de la mare. Però estem segurs que ho ha sentit igual que nosaltres i que també ho ha gaudit, sorprès per les tradicions del nostre país, que de mica en mica anirà descobrint.

Entre d’altres coses, ens ha cagat (especialment pel que ha de venir) un pessebre de titelles de dit (imaginarium)molt maco amb el qual haurem d’explicar els personatges bíblics que allí hi apareixen per tal d’endinsar-lo en la nostra cultura i vivència religiosa.

Bé, ja anirem explicant més novetats...

Una abraçada

manel

bon nadal

Una bona notícia

Hola amigues i amics,
us escric després de molt de temps per donar-vos una bona notícia...
SEREM PARES!!!!
Avui hem anat a fer la primera ecografia. La dels tres mesos. Si ho heu sentit bé, estem d'onze setmanes i 6 dies.
I volem compartir la nostra alegria amb totes i tots vosaltres...
A més també compartim la foto del nostre infant.
Una abraçada

Serà per alguna cosa???

Estimats/des lectors,

Certament us tinc una mica abandonats/des. Us vull demanar disculpes, però és que no sé què passa que no acabo de trobar temps per a escriure.

Poder és que no tinc idees, poder és que no sé exprimir el que em passa al llarg del dia, no ho tinc clar...

El que tinc clar és que el ritme diari és intens. La vida a la Llar és frenètica. La sensació d’arribar a la feina a les 15h i no parar fins que marxo a les 23h. Quan entres per la porta, abans que et diguin “hola”, ja estan demanant que els ajudem a fer deures, que necessiten roba, que els hi hem de signar una autorització, o simplement volen parlar... És una sensació entre maca i absorbent.

Sort, estem tenint, d’anar-nos repartint els moments més forts (les hores d’anar a dormir, per exemple) i sort en tenim de tenir un equip de tardes que de moment rutlla força bé i on hi ha un molt bon ambient.

Aquesta feina m’està ajudant a qüestionar-me coses, a anar-me superant i creixent com a persona i com a educador (amb això no vull dir que amb la resta de feines no cresqués) però a nivell quotidià són moltes les sensacions: revisar un armari d’un infant i veure que necessita urgentment roba perquè no en té i equilibrar aquesta necessitat amb l’economia del centre; les responsabilitats que tenen aquests infants respecte als que viuen amb les seves famílies; el rol que ocupem nosaltres, els educadors/es; els seus interrogants sobre el futur...

Bé, realment m’hi podria extendre, però us “rallaria” una mica.

Per altra banda, les classes als jesuïtes de casp. És un altre “rotllo”, realment: adolescència en essència pura, hormones corrent per les seves venes, aparentment sense problemes econòmics, en el món de la moda, del sortir...

Dos móns totalment diferents, però que formen part del nostre món...

I jo al mig.

Serà per alguna cosa???

Una abraçada

manel

Jordània Màgica

Doncs si, de viatge de noces hem marxat cap a Jordània.

Primer de tot, aprofito aquest post per donar les gràcies a totes i tots els que van col.laborar perquè el nostre casament fos el millor casament. Déu n’hi do, quina sort tenim de tenir amigues i amics d’aquesta categoria... MOLTES GRÀCIES A TOTES I TOTS.

Després del casament, hem marxat cap a Jordània set dies. Oferta atrapalo...

Ha estat un viatge interessant. Destacar quatre coses que a mi m’han impactat:

Primer, la ciutat de Petra. Com s’avorrien aquests nabateus.... Quins edificis, quines tombes... És al.lucinant entrar pel siq i arribar al tresor (edifici emblemàtic), però també és molt bonic arribar fins al monestir després de pujar més de 800 escales. I és magnífic el capvespre quan cau el sol i tota la pedra es transforma d’un color rogent.

Segon, el mar mort. La sensació quan surts és horrible... Com oliosa i plena de sal. Però mentrestant, és una cosa curiosa, intentar submergir-te i no poder és una sensació peculiar. A més no tens la sensació de refrescar-te.

Tercer, el desert. L’últim dia el vam passar al desert, en una espècie de campament de 5 estrelles. Dormint en tendes de campanya, que no haimas. Però la posta de sol és un moment per no oblidar. I la fumada de narguiles al desert una altra experiència...

Per últim, estar a l’estepa del nègueb, on se suposa que va morir Moisès. Poder experimentar amb els propis ulls, el que va experimentar el poble d’Israel al veure la terra promesa, probablement des d’on ho van veure ells i elles mateixos. Sensació d’alliberament, de llibertat, de la fi de l’exclusió i la injustícia...

Ha estat una sort, poder experimentar totes aquestes coses, i poder-ho compartir especialment amb la mònica i amb d’altres persones que hem conegut durant aquest viatge (charo, sergi, ramon, laura, paula, joe, marta, bea...)

Gràcies a totes i tots.

Una abraçada

manel

Teràpia familiar

Ahir la mònica, que esta fent un curs de formació, m’explicava que una de les tècniques que utilitzen els terapeutes familiars per tal de mediar sobre un conflicte de parella, és proposar a ambdues parts que durant quinze dies facin un parell de regals a l’altre membre, amb la condició que no sigui material, és a dir en forma de detall. Un cop han passat aquests quinze dies es reuneixen i han d’esbrinar quins han estat aquests dos regals que l’altre persona els hi ha fet.

Ahir, quan m’ho explicava, a banda de pensar en les situacions estrictament personals i de parella (que, per cert, cuidem força), pensava en quines situacions, aquesta tècnica també es pot exportar a les nostres relacions amb la família, amb els amics i amigues, amb les persones de la feina... I quan costa de vegades adonar-se dels petits regals que et dona la vida.

Us convido a pensar-hi, a donar-hi alguna volta i a veure quins dos regals us ha ofert el dia i si voleu a compartir-ho...

Una abraçada

manel

de les múltiples activitats que començo

Últim cap de setmana de vacances...
Dilluns, un altre cop a la feina. A més aquest curs començo moltes coses noves:

Per una banda, nova feina a la Llar. Un crae d'infància amb 12 places. Això vol dir nous infants, nou equip educatiu, noves experiències, nous conflictes, noves relacions... L'encaro amb il.lusió, però amb força respecte; malgrat tot, serà un nova experiència a assaborir i un repte a superar.

Per altra banda, si s'acaba formalitzant, professor d'un crèdit variable (formació cívica) als jesuïtes de casp. També és una espècie de repte ja que es tracta de l'emocionant treball de sensibilització sobre els valors del voluntariat a adolescents de 4art d'ESO.

Per últim, la meva incorporació a la junta de govern del ceesc (col.legi d'educadores i educadors socials de catalunya). Les primeres reunions han estat molt dures, ja que parlen en un altre idioma, poder excessivament teòric. Ja veurem...

Tot això, i amb les preparacions del casament (i és que em caso a meitats de setembre) fan que estigui una mica neguitejat per l'inici de curs. Deu ser normal, oi?

Ahir vam tenir una vintena d'amics/es a casa per preparar coses del casament. És agradable sentir-te envoltat de tanta gent (encara que estiguin mig bojos i facin una por immensa).

Gràcies per les noves activitats que començo i ajuda'm a aprendre i a donar tot el que sóc...

una abraçada
manel

Torno a ser aquí

Ja en feia de temps que no escrivia al bloc...

I és que s’han ajuntat, la meva poca inspiració i les vacances, principalment.

Tampoc és que estigui especialment creatiu, en aquests moments.

Tanmateix us faré cinc cèntims del que han estat, i estant essent les meves vacances.

En primer lloc, dir que em mereixia aquestes vacances immensament, ja que el final de curs havia estat força esgotador. Necessitava una parada, per a descansar, desconnectar de les situacions difícils infants, del barri...

En fi, que al final he recorregut catalunya de punta a punta.

Uns quants dies a Bellaguarda (lleida) a casa d’uns amics: vida tranquil·la a ritme d’infants d’entre 0 i 3 anys.

Uns altres dies a Roses (Girona) a la casa dels pares de la mònica: vida de platja, ritme de vacances; cadaqués, empuriabrava...

D’aquí cap a amposta (Tarragona) a casa de la maria jose i el javi: cap de setmana de relax, d’amistat, de compartir, de família...

I finalment, uns dies a Taüll (Lleida): dies de muntanya, verd, vaques, ovelles, caminades, romànic, vida rural...

Com veieu no em puc queixar...

I ara, des de que em arribat a sant adrià (Barcelona) no em parat de fer molta vida social.

I és que és una sort poder comptar amb tanta gent que t’estima...

Gràcies per aquests dies tan intensos de convivència amb la mònica i amb tanta altra gent d’arreu

Una abraçada i un petó

manel

el color blanc

Llum, innocència, pau, estabilitat, calma, harmonia, bondat, puresa, virginitat, frescor, neu, felicitat, alegria, triomf, glòria i immortalitat.

A mi el color blanc m’inspira tranquil·litat, serenor, innocència...

Quan pensava en aquest color em venia al cap la claror, la llum, un raig de sol...

Ara us toca a vosaltres

Una abraçada

manel

colors en sèrie

Bon dia a totes i tots,

Ahir, vaig estar veient, amb la mònica, un programa que havíem gravat el passat diumenge: colors en sèrie. El coneixeu?

L’emeten els diumenges a les 22.45h al 33.

Es tracta d’una sèrie de 20 programes on fan poesia sobre diferents colors.

El passat diumenge van tractar el color blanc. És al·lucinant el que es pot dir sobre el color blanc.

Us animo a totes i tots a poder veure la resta de programes. De fet és una reemissió i per tant, és possible que alguna de vosaltres ja l’hagueu vist.

Bé, després d’aquesta introducció, us proposo un experiment.

Les següents entrades estaran ambientades en un color diferent. Hi haurà una primera part on exposaré qüestions teòriques sobre el color a tractar, i després es tractarà que cadascuna de vosaltres pugui explicar què li suggereix aquell color (situació, sentiment, emoció, objecte, persona...).

Oi que té bona pinta?

Doncs, després d’aquesta entrada, ens posem amb el color blanc, us sembla?

Una abraçada

Manel

p.d. a veure si fem un espai ric de poesia

maleïts mosquits

Tot el dia d'avui el porto barallant-me amb els mosquits.
A la feina, a la sala d'educadors/es fa força calor i durant aquests propers quinze dies hi fem vida.
La cosa esta en que amb la calor que hi fa hem d'estar amb les finestres obertes. Però tan sols hi ha un problema... entren un munt de mosquits.
Avui entre paràgraf i paràgraf de memòria feia una batalla contra els mosquits. Entre la berta i jo n'hem matat uns quants. Tanmateix ells també han tingut la seva recompensa: part de la sang de les nostres cames i braços.
Tenim les extremitats del nostre cos plenes de bultets petits, picades de mosquits...
És horrible!!! Aquests quinze dies no semblaré jo mateix, m'haureu de buscar entre les picades vermelles dels meus estimats mosquits.
Que l'autan ens agafi confessats!!!
una abraçada mosquitera
manel

Què faig jo, en un lloc com aquest?

Ahir va ser un dia intens...
Pel matí vaig tenir la primera reunió per preparar el que serà el pla de mandat del ceesc (col.legi d'educadores i educadors socials de catalunya) per aquests propers quatres anys.
Allí hi havia gent nova (com jo) i gent molt antiga. Però tots uns craks de la vida. La veritat és que el sentiment era: que faig jo, en un lloc com aquest.
Quan van tocar les presentacions tothom parlava de les trescentes mil coses que fan i que han fet. Jo, soc educador social de a peu, que he treballat al carmel, a la mina i ara al bon pastor i poca cosa més. Això si, ho faig bé.
La veritat és que aprendre moltíssim en aquest espai, o així ho espero...
Un cop acabada aquesta reunió, vaig anar cap a casa a dinar, ja que a les 17h m'havia compromès a anar a tocar i cantar a un casament d'unes persones que no coneixia (m'ho havia demanat una amiga).
La sensació també era: que faig jo, en un lloc com aquest.
A més va ser un casament un pèl estrany. L'hora d'inici era a les 17h i fins les 17.30h no va començar a arribar la família. No ho havia vist mai.
Al final ens vam ensortir.
I per la nit, tenia previst un sopar amb la maria jose i el javi, però ens el van suspendre. Vam decidir a anar a l'ateneu sant roc on hi feien una obra de teatre on sortia el david. I quan vam arribar no hi havia lloc per quedar-nos-hi.
En fi, un desastre...
Com podeu veure, el dissabte va ser un dia intens
una abraçada
manel

Sobre la mònica i el meu club de fans

Hola amigues i amics, companyes i companys de viatge del meu bloc.

Us haig d’explicar una trista història...

La veritat és que no sé quanta gent llegeix aquest humil bloc, però els que ho llegiu us estic molt agraït.

En aquest bloc, no hi ha club de fans... (és una realitat)

I el que és més trist (d’aquí la nostra tristesa) és que la figura encapçaladora d’aquest club no serà la meva parella (la mònica).

No es cansa de repetir-me que no li agrada com escric...

El que ella no sap és que és més important la intenció i la il·lusió amb la que es fa...

Bé, doncs, haurem de buscar algú altre per aquest club de fans...

Algú s’hi apunta??

Una abraçada

Manel

p.d. aquesta entrada esta altament esperada per la mònica. Des del moment que li vaig comentar que faria una entrada sobre aquest tema, no ha parat de preguntar-me si ja ho havia fet...

En el fons és bona persona, però té un defecte, no li agrada com escric.

Pau

Ahir, no va ser un dia especialment alegre i esperançador.
ETA va anunciar la fi de la treva, tot i haver-ho fet ja a l'aeroport de madrid.
Això vol dir, que en qualsevol moment, poden tornar a atemptar sobre persones, edificis...
És trist, no poder defensar les teves idees mitjançant el diàleg. Es deuen sentir molt malament, no?
Com es pot imposar, enlloc de negociar?
Avui, mentre li donava voltes a aquest tema, he recordat aquella pregària tan bonica de sant francesc, que m'agradaria compartir amb totes i tots vosaltres.
Que siguem constructors de pau

Oh Senyor,

feu de mi un instrument de la vostra pau!

On hi ha odi, que jo hi porti amor.

On hi ha ofensa, que jo hi porti el perdó.

On hi ha discòrdia, que jo hi porti unió.

On hi ha dubte, que jo hi porti l'esperança.

On hi ha error, que jo hi porti la veritat.

On hi ha desesperació, que jo hi porti l'esperança.

On hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.

Oh Mestre,

feu que jo no cerqui tant:

ser consolat, com consolar;

ser comprès, com comprendre;

ser estimat, com estimar.

Perquè és donant que es rep;

perdonant que s'és perdonat;

morint que es ressuscita a la vida eterna.

El mas blanc

Tot i ser dimecres, encara és recent allò viscut aquest cap de setmana.

Ens havíem plantejat un cap de setmana diferent, de silenci, de pregària, de meditació, de treball interior i de parella..

És per això que vam anar al mas blanc, una casa monàstica a centelles. Però, només arribar vam veure que allà no faríem el que havíem anat a fer.

Hem fet diferents activitats, totes elles diferents, però que obren a un altre món, existent, però desconegut per a nosaltres, i per a mi concretament.

Hem fet un taller de reformes de la casa, hem fet un taller sobre el misteri de la vida motivat amb música clàssica, hem fet un taller sobre els septenis, un taller de musicoterapia i finalment un taller de dansa per harmonitzar les energies internes.

Hi ha hagut coses que m’han cridat l’atenció, en especial un cert tarannà en les persones que allí hi havíem, com de connexió, tot i no conèixer-nos de res. Un ambient força familiar, allà tot ho havíem de fer entre tots/es: la neteja, la cuina, els tallers...

I tot plegat en un entorn de natura al mig del bosc, on tan sols se senten els ocells.

El mas blanc, un espai de confluència d’espiritualitats, un lloc d’obertura al transcedent, un lloc amb esperit de família i de transformació de la realitat.

Un cap de setmana estrany però ple d’energia positiva.

Una abraçada

manel

Eleccions 2007

Ahir parlava amb una amiga sobre aquests temes de política.

Ella defensava que la política no serveix per a res, i que molts dels nostres polítics tan sols parlen i prometen, i finalment, fan el que volen.

La seva posició era més aviat estricte i inflexible...

La seva pregunta era: per què t’interessen aquests temes de la política?

Jo, no és que sigui una persona que esta ficada en política tot el sant dia...

Malgrat tot, haig de reconèixer que segueixo debats, intento seguir les polítiques que es realitzen tan al municipi on visc, com les de l’àmbit autonòmic.

I és per un motiu ben simple: és que la política influeix en la nostra vida ordinària. I així ho crec.

És important perquè segons quines polítiques (d’habitatge, socials, de participació, d’associacionisme...) prioritzin i com ho facin, sens cap mena de dubte, es reflectiran en el nostre dia a dia.

Trobo trist, doncs, i amb això faig un salt epistemològic, l’alt índex d’abstenció que hi hagut al nostre país.

Però també és important que els i les polítiques facin una autocrítica profunda sobre com es comuniquen i quins missatges donen als ciutadans i ciutadanes que, teòricament, són els i les que les hauran de votar...

Sens més, una forta abraçada

manel

La Tamborinada

Un cop més infants, adolescents, joves i adults ens hem retrobat a la festa de la tamborinada al parc de la ciutadella.

La tamborinada és una gran festa infantil organitzada per La Roda d’espectacles que conté tallers i espectacles infantils entre d’altres. S’hi apleguen, any rere any, centenars de persones amb ganes de gaudir d’un dia esplèndid i retornar, alguns i algunes, a la seva infància.

És curiós perquè et vas retrobant persones d’un any per l’altre, i és clar, és un bon moment per compartir experiències, vivències i fer balanç durant l’últim any.

Aquest any, tampoc ha estat una excepció i és per això que ens hem retrobat amb vells companys i companyes com amb d’altres amb els que ens coordinem en diferents plataformes.

Durant el dia d’avui, he estat col.laborant amb l’stand del Grupo Unión de La Mina, els meus antics companys i companyes de feina i grans amics i amigues. Ha estat un plaer, compartir aquest espai i recordar els bons moments de treball amb ells i elles. Tan sols, em surt un acte d’agraïment ja que m’han cuidat sempre i m’han acollit sincerament en tot moment.

Amb l’acte d’avui, tanco un cap de setmana intens amb la mostra d’entitats del districte de sant andreu, dissabte; assaig de teatre per la tarda; i tamborinada avui.

Demà torna a ser dilluns, i prosseguim amb la feina ordinària.

Gràcies a tots i a totes per fer-me sentir especial

Una abraçada

manel

De canvis i moments forts...

Us enganyaria, si us digués que la meva vida és monòtona. La veritat és que durant aquesta setmana m’han passat unes quantes coses de nivell intens. Algunes, però, venen de més lluny.

Per una banda, m’he retrobat amb una companya de classe (de fet amb dues, però és que amb una d’elles en tinc força relació) de la universitat, la Laia. Ha estat un agradable, però curt, retrobament. Però és que feia dos anys que no la veia. Doncs, la Laia, ha tingut un fill, el Lluc. Un infant la mar de maco. I mogut....

Però ha estat un retrobament serè, també amb la maria jose, en el que hem pogut parlar de les nostres coses, de les inquietuds, del que no entenem, de la feina, dels nostres projectes de futur. Sens dubte, un moment d’amistat maco.

Per altra banda, a la meva vida s’apropen canvis. Canvis a nivell laboral, ja que en principi canvio de feina. Una feina dins un àmbit que desconec, i que per tant, suposa un repte personal i laboral. Un canvi que m’implica i ens implica renúncies personals però que espero valgui la pena. Menteixo, si dic que no em fa una mica de respecte. Però el temps dirà...

I per altra banda, també inicio una història amb el ceesc entrant a la junta de govern. D’això encara puc parlar menys perquè encara no sé com anirà.

Però com veieu la meva vida canvia, es mou, és dinàmica...

Us mantindré informats i informades

Una abraçada

manel

Pels que...

Ahir a la contraportada del diari el Periódico hi havia una columna que em va cridar especialment l’atenció, Una pregària. (segurament va ser pel títol).

En l’article hi havia descrites algunes situacions que suposo que a l’autor li eren suggerents per fer en forma de pregària.

En reprodueixo les que em van tocar la fibra i n’afegeixo alguna més:

Per la dona de la neteja que espera l’autobús de matinada. Per l’indigent per a qui un caixer automàtic ara és casa seva. Pels pares que cada nit inventen el conte que viurà el seu fill el dia de demà. Per la pluja al pati de la presó. Perquè les paral·leles acabin trobant-se. Per les que han de ser mares i han d’estar en repòs absolut. Per les famílies que pateixen problemes a nivell econòmic. Per les parelles que es plantegen coses serioses en les seves vides. Per les parelles que preparen el seu casament. Pels equips educatius que passen per moments de crisi. Pel treball en xarxa. Pels que busquen la pau interior. Pels que la busquen en els seus territoris. Pels infants més vulnerables. Pels que busquen feina i no la troben. Pels que senten buit el seu cor. Pels polítics en campanya electoral. Per les persones que tenen somnis. Per les que busquen la felicitat.

La vall fosca

Aquests dies del pont de maig (jo que n’he tingut) hem aprofitat per fer una escapadeta a la natura. En concret a la Vall Fosca.

Hi havia gent que ens n’havia parlat, de fet la mònica hi havia anat de petita de colònies, i tothom coincidia en que era un espai meravellós.

Doncs, “ni corts, ni peretzosos”, vam anar el passat dissabte. Deixant de banda les tres hores i mitja de cotxe, hem de dir que certament és un espai impressionant.

Una vall completament verda, amb aquestes tonalitats diferents de verds que es poden veure a la primavera.

Pobles perduts enmig la muntanya, alguns semi abandonats, alguns, com on estàvem nosaltres, de 6 famílies.

Per dir-vos, en tota la vall tan sols hi ha una fleca, 3 hostals-restaurants, i unes 4 botigues, tres d’elles concentrades a un poble.

Tranquil.litat absoluta, prats immensos de color verd, vaques i cavalls pasturant lliurement pels prats, estanys, neu al cim de les muntanyes, possibilitat de fer un munt d’excursions de senderisme...

Una experiència molt bonica i recomanable...

Jo, de fet, he decidit que me’n vull anar a viure amb les vaques...

Una abraçada

manel

l'any del porc

Benvolguts i benvolgudes,
suposo que us sorprendrà el títol d'aquest comentari...
com tots i totes sabeu estem dins l'any del porc en el cicle oriental dels animals. Segons els orientals, aquest any, és un any de prosperitat, de sort... De fet, ells i elles aprofiten aquest any per casar-se, per canviar de feina, si s'escau...
Jo m'alegro molt que sigui l'any del porc, i que ells i elles li'n donin aquesta confiança.
Però la realitat que percebo al meu voltant, ara mateix, no és gaire de sort. La família tocada per un moments un pèl durs; a la feina, la meva companya de baixa per històries de salut; alguns dels amics i amigues passant per moments de canvi; i els infants amb els que treballo, doncs en la seva línia.
Últimament quan parlo amb la meva parella sobre aquestes qüestions, sempre acabo amb aquesta frase: és que és l'any del porc...
De totes maneres, vull entendre que després de la tempesta arriba la calma. I que totes les crisis acaben en tranquil.litat i donant un pas qualitatiu en això que s'anomena VIDA.
L'altre dia llegíem un text, que ens incitava a reconèixer els miracles que va oferint la vida. Que són petits, però que hem de saber veure. I des d'aquell dia intento percebre, respirar, sentir, tots aquest moments, petits, a vegades invisibles, però alhora importantíssims per no perdre els ànims ni les forces per seguir endavant.
Avui hem anat al corredor a caminar una estona per la muntanya, però abans hem fet un esmorzar immens a la fonda del santuari (recomanat per a tothom).
una forta abraçada
... i visca l'any del porc...

Educació integral en infància en risc social: els centres oberts

Representants dels 140 centres oberts infantils i juvenils de Catalunya adherits a la Federació d'Entitats d'Atenció i Educació a la Infància i l'Adolescència (Fedaia) van reclamar ahir, des de Sant Adrià de Besòs, més recursos i més reconeixement de l'administració. «Volem fer un treball educatiu de qualitat», va explicar Mònica Ribera, directora del centre obert Grupo Unión del barri de la Mina, amfitrions de la trobada. Per això demanen també que es destinin més professionals i que s'ampliï la xarxa pública de centres oberts. En la ponència inaugural Maria Àngels Pavón, psicòloga i membre del centre obert de Sant Boi, va assegurar que aquest amb espai socioeducatiu «s'incideix tant en les causes com en les situacions concretes i es possibilita processos d'integració i socialització, especialment en les situacions de risc social». Pavón va acusar els Ajuntaments de no assumir les competències que els pertoca, va reclamar més i millor finançament i va demanar que fossin utilitzats com a mecanisme de prevenció.

Entre els més de 200 assistents hi havia Xavier Soley, director general d'atenció a la infància i l'adolescència, que precisament va reconèixer la tasca preventiva que els centres oberts duen a terme en infants i joves en risc d'exclusió social i els va prometre suport «no només amb paraules» i la seva presència, sinó també «amb fets i recursos públics». Soley va assegurar que les futures lleis de Serveis Socials i d'Infància inclouran els centres oberts com a serveis de prevenció: «Si no fem créixer els recursos preventius, patirem la situació d'aquí a uns anys.»

(Gonzalo, J. Els centres oberts demanen més recursos per ajudar els joves en situació de risc d'exclusió social, 15 d'abril de 2007, El Punt)

Ciudadanos de segunda

El passat dilluns a telemadrid, la productora del diari el mundo (ja sabem de quin pal va), va emetre un documental titulat: “ciudadanos de segunda”. Un documental on la tesi principal era el perill que córrer el castellà a Catalunya.

Jo no l’he vist, però avui el comentaven al programa els matins i era indignant. La veritat és que se m’ha regirat l’estómac... com es poden dir aquestes barbaritats? És evident que si una llengua esta en perill d’extinció és el català. Quan camines per Barcelona no se sent a gairebé ningú parlant en català, als patis de les escoles, en quin idioma es parla? Quan vas a demanar un cafè, en quin idioma t’entenen?

Jo no entenc res, tan sols espero que la gent sigui crítica amb el que veu i se li ofereix a la televisió. Tot i que amb un sector de la resta de l’estat crec que és difícil, ja li esta bé aquesta visió de Catalunya. Quina llàstima!!!

Avui al mateix programa els matins, el juanjo lopez burniol (contertulià habitual) proposava una reflexió sobre quin model polític hauria d’existir. Ell parlava que n’hi ha quatre de possibles, dos d’impossibles: estat unitari i estat confederal; i dos de possibles: estat federal i independència.

Doncs haurem de treballar per algun d’aquest dos perquè sembla que no hi ha res a fer...

Malgrat tot, jo somio en el respecte, en la convivència, en la tolerància, en la veritat....

Una abraçada

Tercer trimestre!!

Doncs ja s'acaba el curs!!
Sembla mentida com passa el temps. Fa dos dies començàvem aquest curs 2006-2007, i ara ja estem pensant i programant el final d'aquest.
Després d'unes vacances ben merescudes, on he pogut carregar piles, i quedar amb molta gent. Déu n'hi do amb la gent que m'he trobat aquests dies (i en vull donar gràcies per tots ells i elles) perquè són imatge del Déu ressuscitat enmig meu.
Doncs, ara toca preparar el casal d'estiu, encarar el final de curs. No el començo gaire bé perquè la meva companya de feina esta de baixa per grip, així que iniciaré amb una nova companya de feina. A veure què tal?
Demà ja comencen a venir els infants. Espero que els hi hagin anat bé les vacances.
Ja seguiré explicant...
una abraçada

BONA PASQUA 2007

No oblideu mai que em faré present sempre que entre vosaltres us mireu amb veritable amor

... i ara de vacances...

Doncs sí, amigues i amics meus, avui he agafat les vacances: temps de descans, temps de reflexió, temps de recarregar piles i també, temps per a la pregària i la celebració.

Com totes les vacances, les mereixo. Aquesta afirmació pot semblar pedant, però sento que m’he desgastat molt aquest trimestre. A més els infants han estat especialment exaltats, nerviosos, i ha calgut molta contenció emocional i física. Puc dir que m’he cansat de debò.

És per això que sento que em mereixo aquestes vacances.

Aprofitaré per estar amb els amics i amigues, i és per això que demà marxem a amposta de calçotada. Diuen que plourà, així que ja veurem que fem...

I dilluns marxo cap a roses a gaudir de l’empordà.

Avui de totes maneres, hem tingut una celebració especial al barri. La directora de la biblioteca i un dels bibliotecaris marxen a d’altres destinacions. Evidentment és per millorar la seva condició laboral i professional però els trobarem a faltar. Han estat persones molt acollidores, molt eficaces. I realment ha estat un plaer poder treballar amb elles. Des d’aquí els hi desitjo molta sort en tots els seus nous projectes.

I ja m’acomiado. La propera entrada serà per desitjar-vos molt bona pasqua. Però ja des d’ara us la desitjo intensament.

Molt bona pasqua i que el jesús ressuscitat trenqui les injustícies d’aquest món i ens mogui a treballar pel seu regne.

I que brollin les fonts amb aigua nova

Perquè Crist, la nostra pasqua, ja és aquí (Kairoi, pregó pasqual)

Una abraçada

manel

INOUT

Entra a INOUT amb el cor obert, sortiràs amb un somriure difícil d'esborrar.

Aquesta és l’entradeta de la pàgina web d’aquest alberg de joventut situat al costat de Vallvidrera.

Faig aquesta entrada perquè avui hem anat a dinar amb la mònica (la meva parella). És un alberg situat a Vallvidrera i que gestiona un col·lectiu proper la món de la restauració i de l’educació social.

Els treballadors i treballadores, doncs són persones amb algun tipus de discapacitat. Bé mental, bé física.

Aquestes característiques el fan un lloc entranyable, proper, humà.

Quan parlàvem amb l’abdel, ens explicava que el que desitgen ells, amb la seva discapacitat, és que la gent es trobi com a casa, que la gent demani el que demanaria a casa.

És curiós perquè explicava que la gent no va a dinar allà pel simple fet d’anar a dinar sinó amb la intenció d’anar a visitar-los.

Us convido a anar a visitar-los i ja que hi sou quedeu-vos a dinar que és per un molt bon projecte. A més esta situat en un entorn de muntanya, fora del soroll de la ciutat, a prop de la natura: de les plantes i els ocells.

Voldria donar les gràcies, en primer lloc a la mònica per portar-m’hi, però també a les persones que ens han atès: la noemí, l’albert, l’abdel...

Gràcies i, és clar que tornarem a visitar-los.

Una abraçada

manel

històries de vida (ii)

Ahir a la feina vam tenir un dia força intens. La veritat és que havia de ser un dia tranquil tot i que compartíem una activitat amb el casal infantil del barri.

Però a primera hora de la tarda, va venir una mare d’alguns infants que atenem al centre i ens va explicar com li anava la seva vida. No era gaire esperançador. Quina duresa en la seva vida, i alhora quines ganes de sortir-se’n.

I per altra banda, al final de la tarda, a la tutoria amb un dels infants, també ens explicava la seva vida. L’expressió que ens sortia al final era: “què bé que estar amb tot el que li esta passant.”

Històries de vida, dures, agres, conflictives...

Què bé que estan alguns infants i famílies en comparació amb d’altres.

Quina facilitat que tenim alguns i algunes en queixar-nos sobre el que ens ha tocat viure, i desconeixem situacions que realment són dures...

Quan t’expliquen aquestes situacions et sents vulnerable, a vegades sense resposta, sense saber què fer. Però alhora es creuen amb la confiança de poder explicar-t’ho i escoltar-te i això produeix certa alegria malgrat la cruesa.

De fet és la meva feina, acompanyar processos tant dels infants com de les famílies i això a vegades no és fàcil. Però juntament hem de construir camí d’esperança.

En aquests temps de quaresma queda pensar que aquestes situacions moriran però que també tindran una pasqua plena, apareixerà el jesús ressuscitat en cadascuna de les seves vides.

Una abraçada

manel

amb tres anys no n'hi ha prou?

El passat dia 17 de març, ens vam ajuntar unes quantes persones (a mi no m'importa el número) amb una mateixa finalitat: reivindicar per tal que s'aturin les guerres i les ocupacions existents encara al món.
Poder no ha estat la més multitudinària de les manifestacions, poder no arribàvem a dos milions de persones. Però el realment important és que hi ha infants, adolescents, joves, adults i gent gran que estem a favor de la pau, de la germanor, de la convivència. I en contra, de les guerres, de solucionar-ho tot mitjançant la força.
És per això que des d'aquí denuncio totes les guerres i dic: amb tres anys no n'hi ha prou?
una abraçada
p.d. hauríem de quedar tothom per consensuar cants i respostes als cants, no?
manel

Notificació sobre les obres de jon sobrino

Estic profundament apenat, un cop més, per les reaccions de la nostra estimada església.

Resulta difícil pronunciar aquesta paraula: estimada, en aquests moments de censura, de conservadurisme, de manca de llibertat....

Jon Sobrino ha estat i és un referent de la teologia de l’alliberament juntament amb d’altres que van lluitant per aquest regne, que no és, sinó dels més pobres preferencialment.

I el problema és que la nostra església es nega a acceptar aquestes coses. Es nega a escoltar Déu en les persones del nostre món, es nega a veure constants epifanies que alliberen als més vulnerables.

Un cop més, un text sortint del vaticà, condemna i no allibera. A voltes, sembla que seguim un evangeli diferent.

El nostre evangeli allibera, pacífica, transforma, il·lusiona, enamora, sedueix... I aquest evangeli es va actualitzant, entenc, amb persones com Jon Sobrino i d’altres.

Per què aquesta necessitat de condemnar?

Per què aquesta necessitat de condemnar una línia d’església?

Qui condemna la línia més neo-conservadora?

Qui pot negar la historicitat de Jesús?

Qui pot negar la encarnació del nostre Déu, Pare i Mare, en les persones més pobres i dèbils de la societat?

No entenc res!!!

Aposto per aquestes persones (Jon Sobrino, Pere Casaldàliga, Oscar Romero...) que segueixen il·lusionant, esperançant, lluitant per les causes del Regne (pau, llibertat, amor) i que encara que algunes persones els hi pesi també són i SOM ESGLÉSIA.

Una abraçada

manel

Una frase per a pensar

"Som soldats derrotats,
d'una causa invencible"
(pere casaldàliga)

Desintoxica la teva vida espiritual en 40 dies

Fa un moment, estava fent el friki i anava llegint blocs de gent que ni tan sols conec.
He anat a ensopegar amb un bloc que m'ha fet aturar (http://assaborim-lavida.blogspot.com/). Una noia educadora i mestra de religió. L'altre dia, deia, que buscava un llibre i es va trobar un altre amb el títol que apareix al títol del meu comentari.
Pensava que l'índex que proposa esta molt bé per poder practicar. I és per això que he decidit compartir-lo aquí també. Espero que amb el permís d'aquesta noia.
Espero que us serveixi per la vida:

PROGRAMA en 40 DIES

I. El.limina les toxines del teu cos:

1. Menja bé. 2. Fes-te un reconeixement mèdic. 3. Recupera energia. 4. Dorm. 5. Vetlla. 6. Canvia el ritme 7. Venç un hàbit.

II. El.limina les toxines dels teus esquemes mentals:

8. Deixa oberta la porta. 9. Aprofita el dia. 10. Reflexa la bondat de Déu. 11. Gaudeix de la llum. 12. Sigues generós. 13. Lluita contra allò que t'avergonyeix. 14. Busca la puresa. 15.Escull amb saviesa.

III. El.limina les toxines del teu passat:

16. Confessa't. 17. Oblida els teus errors. 18. Mira enrera. 19. Deixa de compadir-te de tu mateix. 20 Recicla les teves experiències. 21. Sigues nostàlgic.

IV. El.limina les toxines de les teves expectatives:

22. Confia en que tot sortirà bé. 23. Examina les teves ambicions. 24. Estalvia temps. 25. Fes un sacrifici. 26. Rejuveneix.27. Pensa en la mort.

V. El.limina les toxines de les teves relacions:

28. Valora els teus amics. 29. Reuneix-te amb la comunitat. 30. Desenvolupa una semblança familiar. 31. Sigues diferent. 32. Explora la llibertat. 33. Atreveix-te a ser estimat.

VI. El.limina les toxines de la teva vida espiritual:

34. Meravella't 35. Deixa que Déu et parli. 36. Prega constantement. 37. Sigues pacient. 38. Sigues vulnerable. 39. Lluita. 40. Lloa

Moltes felicitats a totes les dones (treballadores)

Moltes felicitats a totes les dones treballadores!!!
Penso que és trist haver de recordar a les dones durant un dia, quan les dones i treballadores ho són durant tota la vida.
És possible que, com a conseqüència de la història, s'hagi de fer així per tal que es doni el reconeixement com cal a les dones.
No entenc, com encara hi ha persones (mascles) que segueixen tenint la dona en una altra consdieració.
No entenc, com les dones poden, encara, tenir sous més baixos que els homes.
No entenc, com les dones, encara, tenen dificultats per accedir a llocs de direcció dins les empreses.
No entenc, com les dones, encara, no són presidentes de l'estat, de catalunya.
No entenc, com les dones, encara, no formen part d'un govern paritari.
No entenc, com encara els homes "ajuden" en les tasques domèstiques.
No entenc....
I per això, des d'aquí vull felicitar a totes les dones del món i dir que hem de seguir lluitant per poder fer una realitat el que és de justícia.
una abraçada
manel

10è aniversari del CEL

Hola amigues i amics,
com ve sabeu, jo sóc educador social, i treballo en un centre obert al barri del bon pastor amb infants i adolescents.
Aquest centre es diu Centre Educatiu i de Lleure (CEL). Doncs bé, aquest any el cel fa 10 anys. Per tot això, s'han programat una sèrie d'actes, entre els quals vull destacar el concert que es va realitzar ahir al centre cívic del mateix barri.
El concert anava a càrrec del grup Les Fusa. Un grup de 6 noies que cantaven a capel.la.
Simplement impressionant!!!
És curiós el que es pot fer amb les veus, en algun moment semblava que hi haguessin incorporat algun instrument...
Quin gran invent la música. El que pot arribar a transmetre, el que et pot fer reviure, el que et pot fer sentir...
Avui, recordava una sessió de musicoterapia simple a la que vaig assistir. El fet de reviure moments de la teva història a través d'alguna música, cançó, que has viscut en la infància, joventut...
Bé és curiosa, si més no, la música.
Acabant, recomanar-vos aquest grup. Recordeu, Les fusa.
Per cert, el proper acte del cel, és una jornada de portes obertes al mateix centre, el proper dissabte 10 de març de 17 a 20h.
una abraçada
manel

ja tinc pda! (oeoeoeoe)

Hola amigues i amics,
doncs, com heu vist al títol, ja puc dir que tinc pda...
Ha costat que arribés. La vam demanar dijous passat per ebay (era la primera vegada que compràvem d'aquesta manera). Ahir, teòricament, havien de venir a portar-la, i finalment l'hem anat a buscar nosaltres avui.
És tan bonica...
Ara, tan sols, cal saber-la fer funcionar. Però temps al temps.
Us deixo una fotografia per a que us moriu d'enveja.
una forta abraçada
manel
p.d. ahir la noe, la meva companya de feina, em va fer veure, que no es poden escriure comentaris si no tens adreça gmail. Suposo que és per això la baixa participació als comentaris. Intentaré treballar per sol.lucionar-ho. Gràcies noe.

FELICITEU-ME

Hola amigues i amics,
tan sols vull recordar-vos que demà, diumenge 25 de febrer de 2007, és el meu aniversari. Començaré amb els 29 anys. (i és que soc jove, encara). L'any vinent 30. Em farà por el número 3?
Bé, tan sols animar-vos a felicitar-me.
Una abraçada
manel

festa de carnestoltes

El passat divendres, amb els infants del centre, varem participar al carnestoltes del barri del costat (baró de viver). Com cada any un gran concurs amb la participació de molta gent del barri.

Nosaltres varem estar tota la setmana preparant la disfressa. Els infants mateixos van poder decidir de què es volien disfressar. La decisió final: de pollastre.

Certament va ser una setmana una mica plena d’estress, veiem que s’apropava el dia i no teníem la disfressa a punt. Però finalment ho vam aconseguir.

Aquí veureu una prova. Jo amb la disfressa de pollastre. Em falten les mitges vermelles però us podeu fer a la idea.

Doncs, el més important és que vam guanyar el segon premi de comparsa. I és que som els millors. A més ens ho mereixem: per l’esforç, la dedicació, la il.lusió.

Una abraçada

manel

Meme

Com podeu veure, torno a estar entre vosaltres, ja amb l’ordinador arreglat (espero que per molt temps)...

L’altre dia vaig rebre aquesta petita enquesta (meme) que em va enviar el meu amic david. I he pensat que esta bé poder-la respondre i posar-la al blog. Així doncs que aquí va...

1. ¿Por qué comenzaste a escribir un blog? Perquè tenia ganes d’expressar vivències, sentiments, situacions que em van succeint a la vida ordinària. De fet és com escriure un diari... però virtual, i això em feia gràcia i me’n fa...
   

2. ¿Sobre qué temas escribes? ¿Por qué?

De fet, no tinc cap tema establert. Així com hi ha blogs que parlen tan sols d’una temàtica, el meu blog vull que sigui quelcom més obert, i no encasellar-me en un gènere únic. De moment sembla que escric sobre la meva vida personal, però ves a saber on acaba aquesta història...

3. Si la gente dejara de leerte y comentar, ¿seguirías escribiendo?

I tant, que seguiria escrivint. De fet, ara mateix, tampoc tinc gaires lectors/es, tot i que poder m’agradaria fer alguna cosa més interactiva. Però de moment estar així.

4. ¿Crees que al escribir un blog debe seguirse algún tipo de ética?

Jo crec que sempre s’ha de seguir una ètica, i escriure amb respecte vers els demés. No es pot viure sense ètica.

5. ¿Crees que formas parte de una comunidad? ¿Por qué?

Formo part d’una comunitat virtual, encara que ella no ho sàpiga. És una cosa estranya, perquè de fet, una comunitat hauria de tenir més interacció entre ella, però si crec que estic dins d’un grup de persones que comparteixen alguna cosa similar.

6. ¿Tienes algún grupo cercano de blogueros con el que te podrías poner de acuerdo para lograr algo?

Conec gent que escriu blogs, no gaire, i suposo que si ens podríem posar d’acord per aconseguir alguna cosa. Però ara mateix no m’ho plantejo. Penso que la xarxa dóna moltes possiblitats.

7. ¿Crees que los blogs van a cambiar/están cambiando algo en la sociedad/mundo político/etc.?

És un altre concepte de cosa. Però jo crec que els blogs estan augmentant i si que crec que poden canviar alguna cosa, sobretot els que practiquen blogs crítics amb certs sectors. Produeix coneixement i el divulga...

8. ¿Qué te gustaría poder hacer dentro de la red para profundizar lo que haces con el blog y por qué? ¿Podcast/videocast, comunidades, wikis, redes sociales, etc.?

Sobre això no m’he plantejat cap cosa...

Una abraçada i gràcies al david per enrecordar-se'n de mi

manel

em desconnecto del món

hola amigues i amics,
tornaré a estar desconnectat del món virtual, se'n tornen a emportar l'ordinador, ara el servei tècnic d'acer. M'han dit que trigaran uns quinze dies, però és possible que triguin més.
Per a mi és un moment dur, l'ordinador és un bon recurs de desconnexió... però així és la vida.
ja ens tornarem a veure (no és una amenaça)...
una abraçada
manel

és indignant...

És indignant, que un camió tingui un accident a les 6:00 de la matinada i no el puguin retirar fins les 11:30.

Doncs això, encara passa al nostre món.

Ahir un trailer va tenir un accident a les 6 de la matinada a l’autopista de Mataró. Això, com no, va generar cues kilomètriques tan de pujada cap a girona, com de baixada cap a barcelona.

Jo, en vaig patir les conseqüències. Un trajecte que havia de fer en 20 minuts, el vaig fer en 1hora 30minuts. És indignant....

I les barreres de les autopistes no estaven pujades, no, sinó que a sobre s’havia de pagar per tenir un servei que en aquells moments no t’oferia ningú.

El més “caxondo” és que a la tele (els matins) parlaven amb la persona que tenia el poder per donar l’ordre de pujada de barreres, i el molt...... deia que no la situació no era tan greu, que el protocol no contemplava aquestes situacions.

M’agradaria veure’l en aquesta situació....

Doncs bé, tan sols volia escriure sobre la situació de impotència davant de certes coses, i sobre la lentitud dels recursos per solucionar els problemes que encara tenim en la nostra societat “desenvolupada”.

Una abraçada

manel

La platja de Blanes

Hola a totes i a tots,

Després d’una setmana un pèl estressant, per la feina, especialment. Ha estat de les poques setmanes que m’ha costat desconnectar, i m’emportava la història del centre a casa...bé, una mica desastre...

En fi, que ahir vam anar a Blanes. La veritat és que ho vam decidir a les 13.30h. Vam fer els entrepans i a dinar a Blanes. Feia una mica de fresqueta, de fet les mans se’ns gelaven mentre dinàvem. Però el fet, és que davant la mar, amb aquesta sensació de infinitud, l’aire fred tocant la cara, les mans, passejant per la sorra, recollint pedres (petits tresors), m’he refet força.

Sovint, quan em sento un pèl angoixat, m’agrada prendre contacte amb la mar (i sàpigueu que a mi no m’agrada anar-me a banyar a la platja), em relaxa molt.

Doncs ahir, va ser un dia d’aquests de contacte amb la Infinitud, amb la natura.

Aquí podeu veure una foto de la magnífica platja de Blanes.

Una abraçada

manel

Ja he tornat!!!

Hola a totes i a tots,
ja he tornat després d'uns dies de desconnexió virtual.
La veritat és que se m'ha espatllat la grabadora de l'ordinador. Aquests dies, ha estat dormint al servei tècnic, i a més no han pogut arreglar-lo. Una desgràcia!!
Es veu que el model d'ordinador tan sols el pot obrir l'empresa constructora (en aquest cas acer). El servei tècnic no s'atreveix a obrir-lo. En fi, que d'aquí a uns dies tornaré a estar desconnectat del món.
Si haig de ser sincer, haig de dir que he trobat a faltar l'ordinador, i la connexió amb el món virtual. És curiós com fas de coses, a priori superficials, coses necessàries. T'adones que no pots buscar coses per internet (cinema, receptes, conceptes...). Fa uns anys ningú hagués trobat a faltar aquestes coses, la vida passa...
Bé, ja m'acomiado, us faré saber com va l'evolució de la reparació de l'equip informàtic.
He llegit pàgines on comenten sobre el servei tècnic d'acer, i la veritat no el deixen gaire bé, així que desitgeu-me sort.
una abraçada
manel

fins aviat, aldana

Fins aviat Aldana,

Bé, doncs l’aldana és una nena de 7 anys, que ha estat un temps per la nostra terra. Ella és originària de Bolívia. Va venir no fa encara un any per estar amb la seva mare que ja havia arribat feia temps.

Però no tots els processos migratoris són satisfactoris. La veritat és que demà, dissabte 1 de Febrer, torna a emprendre el vol cap a la seva Bolívia estimada.

Deixa enrere, escola, amigues i amics, el nostre centre, però el més important deixa enrere la seva mare.

A mi em queda el cor una mica tocat. Hem intentat tantes coses per evitar aquesta situació...

Però les decisions, al final no són nostres, sinó dels protagonistes de la història.

Aquesta situació fa pensar en totes les persones que venen al nostre país amb unes expectatives i finalment no s’acompleixen.

De totes maneres, per acabar, vull agrair l’aldana per haver-se deixat acompanyar, per haver-nos deixat estar al seu costat, per haver-nos deixat veure els petits canvis que ha anat fent (que déu n’hi do).

Et recordarem

Una abraçada

manel