HISTÒRIES DE VIDA

Què curiós...

jo pensava que l'any, al centre on treballo, havia començat més o menys bé. Hi havia certa tranquil.litat, els infants estaven més aviat serens (tot i que això s'ha de dir amb la boca petita), estaven complint força en l'assistència...

Però ahir, vam tenir assessorament psicopedagògic. I conforme anàvem parlant i explicant els últims aconteixements, ens vam adonar que l'inici de curs no havia estat tan tranquil.

I és que, és curiós, com infants, alguns i algunes tan petits, tenen històries de vida tan dures. Amb 6, 11, 14 anys tenen tantes coses a explicar, tantes coses a protegir, tantes coses a valorar, tantes coses a despreciar.

Ells/es t'ho expliquen, et donen la informació perquè creuen en tu, perquè et tenen confiança, i nosaltres a vegades no sabem manegar aquesta informació. La veritat és que certes coses et cremen a les mans (... i el cor...).

Ahir vaig acabar el dia un pèl tocat, també la meva parella em va explicar els últims aconteixements a la seva feina (també durs).

Avui m'aixeco cansat, però amb molta més sort que alguns dels infants amb que treballo. I no puc sinó, somniar en que en algun moment la sort també els somriurà a ells i elles.

una abraçada

manel

fe d'errades: Al post d'ahir hi ha una falta d'ortografia. Posa poguin quan vol dir puguin. Ho sento