Ahir a la feina vam tenir un dia força intens. La veritat és que havia de ser un dia tranquil tot i que compartíem una activitat amb el casal infantil del barri.
Però a primera hora de la tarda, va venir una mare d’alguns infants que atenem al centre i ens va explicar com li anava la seva vida. No era gaire esperançador. Quina duresa en la seva vida, i alhora quines ganes de sortir-se’n.
I per altra banda, al final de la tarda, a la tutoria amb un dels infants, també ens explicava la seva vida. L’expressió que ens sortia al final era: “què bé que estar amb tot el que li esta passant.”
Històries de vida, dures, agres, conflictives...
Què bé que estan alguns infants i famílies en comparació amb d’altres.
Quina facilitat que tenim alguns i algunes en queixar-nos sobre el que ens ha tocat viure, i desconeixem situacions que realment són dures...
Quan t’expliquen aquestes situacions et sents vulnerable, a vegades sense resposta, sense saber què fer. Però alhora es creuen amb la confiança de poder explicar-t’ho i escoltar-te i això produeix certa alegria malgrat la cruesa.
De fet és la meva feina, acompanyar processos tant dels infants com de les famílies i això a vegades no és fàcil. Però juntament hem de construir camí d’esperança.
En aquests temps de quaresma queda pensar que aquestes situacions moriran però que també tindran una pasqua plena, apareixerà el jesús ressuscitat en cadascuna de les seves vides.
Una abraçada
manel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada